dimecres, 26 de desembre del 2012

Fonètica: de Nadal a Sant Esteve

Ara la gent ja no ho recorda, però durant al franquisme es va fer a la premsa, -i curiosament l'"autoritat" va permetre que es fes, i fins i tot va permetre que la protesta guanyés, potser com una mostra que en ple franquisme es podia practicar un cert "contraste de pareceres", si allò no implicava una crítica directa a la dictadura-, una campanya perquè el barri de Sants es pogués dir "Sants" en comptes de "Sans", com aleshores s'escrivia als mitjans, i perquè hom preservés la t de "Montserrat" en comptes del "Monserrat" que també avançava insidiosament a la premsa, aleshores tota en castellà.

Vam guanyar, i avui dia ningú posa en dubte que "Sants" s'escriu "Sants" i "Montserrat" s'escriu "Montserrat", però la victòria va ser més aviat pírrica perquè  avui, que és el dia del sant dels Estevets, podem escriure amb orgull Sant Esteve, però, malauradament  no podem estalviar-nos de sentir tota una pila de "Sanesteves", en comptes del correcte  "Santesteve", com si tota aquella batalla guanyada no hagués servit de res, com si ara la t la posem per tocar els nassos dels "contraris", però després fem com si no existís.  "Sanesteve" diu la majoria, amb tota tranquil·litat del món, omplint-se fins i tot d'orgull de la "singularitat" de la qual gaudim els catalans de fer festa l'endemà de Nadal - singularitat que no ho és tant, perquè gairebé tot Europa la practica, qui només té la mala idea de treballar avui són els castellans, que són els que estan fora de la norma europea-. Fins i tot el nostre President, en el discurs de presa de possessió d'abans d'ahir, va caure en la incorrecció del "Sanesteve" malgrat les seves proclames en defensa de la llengua i el seu ensenyament, i els mitjans audiovisuals són testimonis de la nostra trista situació de país més vençut del que ens pensem.

No hem de pretendre, com fan el mallorquins de pronunciar nítidament la t de Sant, i podem dir tranquil·lament "Sanboi"  quan parlem de Sant Boi,  però hem de dir "Santandreu" quan parlem de Sant Andreu, i si no ho volem fer perquè la majoria no ho fa, traiem d'una vegada la t del final del Sant, i tornem a escriure "Sans"  i "Monserrat" com si aquelles lluites de la nit fosca del franquisme no les haguéssim guanyat.

Exercicis resolts:

Sant Agustí es pronucia "Santagustí"
Sant Elm és "Santelm" 
Sant Iscle es pronuncia "Santiscle".
Sant Hilari es pronuncia "Santilari"
Sant Hipòlit és pronuncia "Santipòlit"

Com es pot comprovar si s'escolta els vells de Sant Agustí de Lluçanès, Sant Feliu de Guíxols, Sant Iscle de de Vallalta, Sant Hilari Sacalm o Sant Hipòlit de Llobregat.

Exercicis per resoldre:

Sant Antoni  es pronuncia .....................................
Sant Iu es pronuncia .............................................
Sant Oleguer es pronuncia ....................................
Sant Ignasi es pronuncia .......................................
Sant Isidre es pronuncia .......................................

Lletra menuda
Aquest fenomen es dona també en castellà. Jaume era originàriament Jacob, que es pronuncia Iàcob, que es converteix en Yago. De manera de Sant Jacob esdevé Sant Yago, d'aquí Santyago i Santiago. Després l'ignorància saberuda fa néixer San Tiago, i per tant Tiago, Thiago, i Diego. Tot fa pensar que els catalans som els reis al país dels ignorants amb l'invent de Dídac per dir Diego, que seria bo que algú expliqués d'on diantre ha sortit.



3 comentaris:

  1. Això del Dídac al final és el que més m'ha colpit de tot el que dius. A veure si algú explica "d'on diantre ha sortit"!

    ResponElimina
  2. Reconec que a mi també se m'escapa la pronúncia incorrrecta quan parlo de pressa, tot i que vaig fer un postgrau d'assessorament en els mitjans audivisuals on ens ho van remarcar molt. Si parlés per la ràdio o la televisió m'hi miraria més. Jo tampoc no en tinc ni idea d'on ha sortit el Dídac...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel teu comentari, Sílvia. Sembla una "tonteria" això de "Santesteve", però dir-ho bé ja no és un problema de correcció lingüística sinó de fidelitat a la gent, posem-hi el cas, de Sant Hilari, que sempre han dit Santilari, i no som ningú els de fora per ensenyar-los com han de dir el nom del seu poble. Passa amb molt altres casos, i te'n diré uns altres dos com exemple: Primer: he sentit amb les meves pròpies orelles persones falsament saberudes de Barcelona entestats a continuar pronunciant Flics per referir-se a la població de Flix, i això malgrat tenir davant un flixanco que ho pronunciava bé, (Flish). Segon: La gent de sempre de Tàrrega pronunciaven Targa, d'aquí ve targarí i targarina, i ara ningú de Barcelona ho fa, i fins i tot alguns habitants de Tàrrega comencen a pronunciar la e que cal elidir. Però reconec que aquest segon exemple potser ja és per nota, i potser la nostra generació serà la que consumarà aquesta tergiversació fonètica.

      Elimina